La reducció de les desigualtats exigeix un canvi transformador. Cal redoblar els esforços per erradicar la pobresa extrema i la fam, i invertir més en salut, educació, protecció social i ocupació decent, especialment a favor de la gent jove, les persones migrants i altres col·lectius vulnerables.
Aquest objectiu aborda la inclusió social, econòmica i política de totes les persones forjant vincles i trencant barreres d’edat, gènere, classe, capacitats, llengua, origen o orientació sexual.
La desigualtat social és un focus central d’estudi dins de la sociologia, la desigualtat social és el resultat d’un problema social, i no pot observar-se merament com un fenomen natural. És també un problema històric i cultural que ha existit en totes les nacions. La desigualtat social és la condició per la qual les persones tenen un accés desigual als recursos de tot tipus, als serveis i a les posicions que són valorades per la societat.
Així doncs la desigualtat és el tracte desigual o diferent que mostra diferència o discriminació d’un individu cap a un altre degut a la seva posició social, econòmica, religiosa, al seu sexe, raça, color de pell, personalitat o cultura, entre d’altres.
L’estratificació social és un concepte a considerar dins la societat, com a conjunt de desigualtats estructurals que existeixen entre els diferents individus, ordenant jeràrquicament els membres d’una societat en diferents capes o estrats. Serveix per establir i quantificar les distàncies socials existents entre els individus dels diferents estrats. Les formes més extremes de la desigualtat social prenen la forma d’opressió en diferents aspectes: l’individu es veu oprimit de forma econòmica, política, religiosa, i cultural, creant les minories socials. És llavors quan les grans entitats o grups socials són causants de l’exclusió social d’aquestes persones. L’exclusió social és el trencament de llaços entre l’individu i la societat.
Un altre terme a considerar al parlar de les desigualtats és la mobilitat social, ja que com a característica de les societats democràtiques contemporànies, es fonamenta en la capacitat dels individus de transcendir el llegat familiar i determinar el seu èxit o fracàs social a partir dels seus propis recursos, talent, habilitats i capacitats de treball. Implica la capacitat dels individus d’ascendir o descendir de classe social i modificar la seva trajectòria vital, independentment del seu punt de partida familiar. Aquesta capacitat o possibilitats de mobilitat social afectarà de manera totalment directa la desigualtat social dels individus.
Generalment s’admet que valors com llibertat, justícia, pau, respecte o solidaritat tenen un caràcter universal de forma que a més de considerar-se indispensables, es constitueixen en els pilars bàsics de totes les societat democràtiques. No obstant, no tots tenen el mateix protagonisme, i no tots són assimilats o integrats igualment: n’hi ha prou amb recordar la reacció d’alguns grups socials davant l’aprovació de lleis que cerquen una igualtat social i de drets de totes les persones, com del matrimoni entre les persones del mateix sexe o les lleis a favor de la integració dels immigrants.
Per lluitar contra la desigualtat l’acció hauria d’afrontar-se des de la interseccionalitat, identitats socials solapades o intersectades i els seus respectius sistemes d’opressió, dominació o discriminació. Les diverses categories com el gènere, ètnia, classe, discapacitat, orientació sexual, religió, casta, o altres eixos d’identitat interaccionen en múltiples i sovint simultanis nivells.
Els orígens i les bases de les desigualtats entre els homes, eix del fenomen que podem anomenar l’estat natural de l’home sense cap desigualtat. Quan els humans van començar a comparar-se entre ells, van començar a notar que alguns tenien qualitats que els diferenciaven dels altres. Tanmateix, només quan es va atorgar un significat moral a aquestes qualitats van començar a crear estima i enveja, i per tant, jerarquies socials.
Per altre banda, també es proposa un nou enfocament en l’estudi del progrés històric de les desigualtats socials. Es pot afirmar que són les condicions materials en les que viuen els individus les que determinen l’organització de la societat. Els canvis en els mitjans de producció (eines i maquinària utilitzades per crear riquesa) condueixen als canvis socio-econòmics. Anomenat materialisme històric, l’enfocament d’aquest desenvolupament històric, explica la transició de la societat feudal a la capitalista moderna com a resultat de l’aparició de nous mètodes de producció. Sota el feudalisme, els nobles controlaven els mitjans de producció agrícola com a propietaris de la terra que conreaven els camperols. A l’era de les màquines va sorgir una nova classe, la burgesia, propietària d’uns nous mitjans de producció, que va disputar el seu lloc a nobles i va provocar un canvi en l’estructura econòmica de la societat. Els elements oposats a la societat feudal contenien les llavors de la societat capitalista que va substituir.
L’estudi antropològic i arqueològic de les societats ha revelat que les societats paleolítiques eren prou igualitàries, i excepte les diferències per sexe i edat en les tasques, existia poca o cap diferenciació addicional. En general homes i dones de la mateixa edat tenen habilitats i coneixements similars, o en tot cas hi havia poca especialització en les societats de caçadors-recol·lectors. Aquelles evidències, apunten que les desigualtats en les societats humanes es van fer més marcades en les societats neolítiques, en les que existia una creixent especialització i, per tant, asimetries en l’accés als recursos naturals, bens econòmics, informació i coneixements. Les elits responsables de centralitzar i organitzar la producció i la custòdia d’aliments, en les societat pre-estatals en general aprofiten el seu accés diferencial als recursos en benefici dels seus parents, el que sembla una de les formes inicials de desigualtat social en les societats humanes.
Conseqüències de la desigualtat social
Diversos estudis confirmen que existeix una relació directa major desigualtat econòmica i desigualtats en salut amb menor esperança de vida, addiccions, pitjors rendiments escolars i majors índexs d’embarassos juvenils no desitjats. Alguns investigadors van concloure que als països més desenvolupats, els que són més igualitaris obtenen un millor comportament en una sèrie àmplia d’índexs de benestar social.
Una de les més greus conseqüències de la desigualtat social és la desigualtat educativa, que al seu torn mostra una desigualtat d’oportunitats: tothom no pot assolir qualsevol posició segons les seves competències, sinó que intervenen en la distribució la classe social, ideologia política, ideologia religiosa, ètnia, gènere, orientació sexual, etcètera.
L’accés a l’educació és vist com una oportunitat per mobilitzar-se a l’interior de l’estructura social, però, existeix consciència que aquesta oportunitat està condicionada pels recursos econòmics disponibles per accedir al sistema.
L’1% més ric del planeta posseeix tanta riquesa com el 99% restant. La desigualtat entre els més rics i els més pobres segueix en augment, i és ja un dels principals desafiaments del nostre temps. Els nivells de desigualtat existents soscaven els nostres esforços per eradicar la pobresa, erosionen la cohesió social i suposen una amenaça per a la salut de les democràcies.
Però la creixent desigualtat en termes de riquesa és només la punta de l’iceberg. Per sota s’amaga una complexa relació de desigualtats múltiples en termes de renda, d’accés a serveis socials bàsics, o a recursos productius; desigualtats entre grups ètnics, entre homes i dones, o entre zones geogràfiques. Aquestes desigualtats no són inevitables; poden reduir-se si s’apliquen les polítiques públiques adequades i, especialment, si corregim els desequilibris actuals en les relacions de poder i modifiquem les idees i creences injustes que les sustenten.
