L’habitatge protegit no és només una política pública: és una expressió concreta del dret a l’habitatge, un dret fonamental de totes les persones.
El dret a l’habitatge
El dret a un habitatge digne està reconegut en textos com la Nacions Unides i forma part dels drets humans bàsics. Implica que tothom hauria de poder accedir a un espai segur, assequible i adequat per viure. És una realitat cada cop més estesa i té un nom: financiarització de l’habitatge i turistificació del mercat residencial. No és només una percepció; és un canvi estructural en la manera com s’entén l’habitatge: de dret a actiu econòmic.
L’habitatge protegit (o habitatge social) és aquell que:
- Té un preu limitat per l’administració (tant de lloguer com de compra)
- El seu preu està limitat legalment per garantir l’accessibilitat
- S’ofereix a un preu assequible, fixat segons criteris públics
- Manté un cost per sota del mercat lliure, tant en compra com en lloguer
- Té un preu limitat (lloguer o compra), establert per l’administració per assegurar que sigui accessible a persones amb ingressos mitjans o baixos
- Està destinat a persones o famílies amb ingressos limitats
- Està destinat a persones o famílies amb ingressos reduïts
- S’adreça a llars amb capacitat econòmica limitada
- Va dirigit a col·lectius amb dificultats d’accés al mercat de l’habitatge
- S’orienta a persones i famílies amb ingressos per sota dels llindars establerts
- Està destinat a persones o famílies amb ingressos limitats, amb l’objectiu de facilitar l’accés a un habitatge digne en condicions assequibles
- Sovint és impulsat o regulat per administracions públiques
- Sovint és impulsat o regulat per administracions públiques, que estableixen les condicions d’accés, el preu i els criteris de destinació per garantir la seva funció social
Per què és un dret i no només una ajuda?
Perquè sense habitatge:
- No es pot garantir la dignitat personal
- Sense habitatge, no es pot garantir la dignitat personal ni el benestar bàsic de les persones
- La manca d’habitatge adequat vulnera directament la dignitat i els drets fonamentals
- No es poden assegurar unes condicions de vida dignes
- Es dificulta l’accés a altres drets com la salut, l’educació o el treball
- Limita l’accés a drets fonamentals com l’educació o l’ocupació
- Es generen desigualtats socials profundes
- La manca d’accés a l’habitatge genera desigualtats socials profundes i persistents
- Sense un accés equitatiu a l’habitatge, s’accentuen les desigualtats socials i es trenca la cohesió comunitària
L’habitatge protegit actua com a eina per fer efectiu aquest dret, especialment per a: Joves, Gent gran, Persones en situació de vulnerabilitat, Famílies amb pocs recursos.
En moltes àrees metropolitanes:
- Els inversors prioritzen el rendiment a curt termini (lloguers turístics, temporals o flexibles)
- Es desplaça la demanda local perquè no pot competir amb preus més alts
- L’habitatge deixa de respondre a les necessitats del territori
A ciutats com Barcelona, això s’ha fet especialment visible amb l’expansió de plataformes d’allotjament turístic.
Aquest model genera impactes clars:
- Expulsió de veïns (gentrificació)
- Augment dels preus del lloguer
- Pèrdua de teixit comunitari
- Increment de la desigualtat urbana
A Catalunya i a Espanya, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels grans reptes socials:
- Preus elevats del mercat lliure
- Escassetat d’habitatge públic
- Augment de la precarietat residencial
Per això, reforçar el parc d’habitatge protegit és clau per garantir un model més just i inclusiu.
- Per tot això, reforçar el parc d’habitatge protegit és imprescindible per construir una societat més justa i inclusiva
- Per això, ampliar l’habitatge protegit és una eina clau per avançar cap a un model social més equitatiu
- Per això, cal reforçar decididament el parc d’habitatge protegit per garantir igualtat d’oportunitats
L’habitatge protegit no és caritat: és una responsabilitat pública i un dret ciutadà que contribueix a la cohesió social i a la igualtat d’oportunitats
En el fons, es produeix una competència desigual: el resident local vs. l’usuari temporal amb més capacitat econòmica.
Canvi de paradigma
L’habitatge ha deixat de ser un dret per convertir-se en un actiu d’inversió. No ens trobem només davant d’una crisi de preus, sinó davant d’una crisi que posa en qüestió la funció social de l’habitatge. El repte no és només regular el mercat, sinó redefinir-lo: situar l’habitatge com un dret fonamental per sobre de la seva rendibilitat econòmica.
El problema no és només econòmic, sinó de model: cal replantejar el paper de l’habitatge dins la societat:
- L’habitatge es tracta com un actiu global
- Es desvincula del seu ús social
- Les ciutats es transformen en productes d’inversió
Davant d’això, moltes administracions i entitats proposen:
- Regulació dels lloguers de curta durada
- Augment de l’habitatge protegit
- Limitació de l’especulació
- Incentius al lloguer assequible per a residents
“Quan l’habitatge es converteix en un negoci global, la ciutat deixa de ser un lloc per viure i esdevé un producte per consumir.”