La Generalitat anuncia un pla de 255 milions d’euros anuals per rehabilitar fins a 560.000 habitatges en risc d’habitabilitat a Catalunya.
La dada de partida és incontestable: el 60% del parc residencial català va ser construït abans del 1980 i prop d’un 25% presenta deficiències de conservació o eficiència energètica.
Des d’un punt de vista purament tècnic i enginyer, la regeneració del parc existent és imprescindible.
Tot i això, quan analitzes els números del compte d’explotació d’una obra, sorgeixen diverses reflexions crítiques sobre la taula:
1. L’abast real del pressupost: 255 milions anuals només suposen uns 455 € per habitatge si pretenem arribar a l’objectiu total. Òbviament l’ajuda pública és només un co-finançador, però la clau serà veure quin percentatge real de la vessa acaba assumint la comunitat de propietaris en un entorn de costos de construcció encara elevats.
2. La burocràcia a les Comunitats de Propietaris: Rehabilitar no és només posar diners públics sobre la taula. És aconseguir acords en juntes de veïns, tramitar llicències d’obra, contractar la direcció tècnica, gestionar subvencions i assumir discrepàncies en els repartiments de coeficients. Aquí és on molts projectes s’encallen durant anys.
3. Intervenció vs. Incentiu al mercat: El pla combina ajudes directes amb eines com el dret de tempteig i retracte o la mobilització de pisos buits. Perquè el capital privat se sumi a la rehabilitació, el propietari necessita seguretat jurídica i tornada clara, no només vies d’intervenció.
Rehabilitar és tècnicament superior a demolir, però exigeix gestió de projectes, rigor pressupostari i agilitat administrativa. Sense això, les partides queden sub-executades.
