L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes socials de Catalunya. Cada vegada més persones destinen una part excessiva dels ingressos a pagar el lloguer o la hipoteca, mentre molts joves veuen ajornada indefinidament la possibilitat d’emancipar-se. Però aquesta situació no és una fatalitat. És el resultat d’un model que, durant dècades, no ha estat capaç de garantir una oferta suficient d’habitatge assequible.
La dimensió del problema és enorme. Catalunya acumula un dèficit estimat de 470.000 habitatges, al qual cal afegir les necessitats que generarà la formació de noves llars. Considerant totes dues magnituds, la necessitat total podria arribar als 675.000 habitatges durant els propers vint anys. No parlem, doncs, d’una dificultat conjuntural que es pugui resoldre amb unes quantes mesures d’emergència, sinó d’un desequilibri estructural entre les necessitats de la població i la capacitat del país per satisfer-les.
Durant molts anys hem confiat que el mercat immobiliari proporcionaria l’habitatge necessari. Però el mercat respon a la demanda solvent, no necessàriament a les necessitats socials. Quan els preus augmenten molt més que els ingressos, una part creixent de la població queda exclosa de l’accés a un habitatge adequat. I les polítiques públiques, sovint centrades en ajuts al pagament o en intervencions parcials, no han passat de ser pedaços necessaris, però clarament insuficients.
La crisi del 2008 va marcar el final d’un model d’accés a l’habitatge basat en la propietat, impulsat des del franquisme i sostingut durant dècades pel crèdit hipotecari. Però aquell model no ha estat substituït per un sistema alternatiu capaç de garantir l’accés a l’habitatge. La conseqüència ha estat un desplaçament creixent de la demanda cap al lloguer que, davant una oferta insuficient, ha provocat un fort encariment dels preus i ha agreujat les dificultats d’accés a l’habitatge.
La crisi de l’habitatge té també una dimensió territorial. La concentració de població i activitat econòmica sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona intensifica la demanda residencial, encareix l’habitatge i agreuja els problemes de mobilitat, congestió i pressió sobre els serveis i el medi natural. Mentrestant, altres territoris perden població i oportunitats, malgrat disposar de capacitat per acollir nous projectes de vida. Aquest desequilibri no és només una conseqüència del model de desenvolupament del país: és també un factor que agreuja la crisi residencial.
Hi ha, a més, una contradicció de fons: hem tractat l’habitatge simultàniament com un dret essencial i com un actiu patrimonial. Aquesta doble condició no desapareixerà, però obliga a distingir clarament entre el mercat immobiliari i un sistema d’habitatge assequible que hauria de mantenir aquesta funció de manera permanent. Sense un parc suficient, estable i protegit de les dinàmiques especulatives, cada generació torna a trobar-se davant del mateix problema. La crisi esdevé recurrent i el dèficit continua creixent.
El Pla 50.000 habitatges anunciat per la Generalitat representa un primer pla de xoc imprescindible. Però, fins i tot mantenint durant anys un ritme de producció de 10.000 habitatges anuals, no aconseguiríem absorbir el dèficit acumulat ni atendre les noves necessitats. El dèficit continuaria creixent. El problema no és només quant s’inverteix, sinó també com es produeix, com es finança i quin règim de tinença garanteix que els habitatges continuïn sent assequibles.
Necessitem, urgentment, abandonar la lògica de les respostes fragmentàries i començar a construir un sistema residencial amb objectius a mitjà i llarg termini. Això exigeix sòl disponible, capacitat de construcció, finançament estable, una participació més activa de les persones destinatàries i la definició d’un model de país que integri el reequilibri territorial, les necessitats de les persones i la preservació del medi natural.
La crisi de l’habitatge no és inevitable. Però tampoc no es resoldrà fent una mica més del mateix. El repte no consisteix únicament a promoure més habitatge assequible, sinó a construir el sistema que ens falta. Sense aquest salt endavant, la crisi serà permanent i el dèficit continuarà augmentant.
Pere Pugès i Dorca
