NOTÍCIES DE L'OHP - OHP Observatori de l'Habitatge Protegit - TOTES LES NOTÍCIES

OHP: Limitar la compra d’habitatge a residents

Segons les dades de l’informe de referència, entre el 2020 i el 2021 la compravenda d’habitatges per part de persones no residents a Catalunya va experimentar un increment del 61%. Aquesta demanda internacional va arribar a representar aproximadament el 30% del total de les operacions durant el 2022.

Aquestes xifres posen de manifest una realitat que mereix una anàlisi aprofundida: la creixent pressió de la demanda internacional sobre determinats mercats immobiliaris, especialment en zones costaneres, municipis turístics i territoris amb una oferta residencial limitada.

L’habitatge ha de complir, abans de res, una funció social. És un element essencial per garantir l’estabilitat de les persones, facilitar l’emancipació dels joves, afavorir la formació de famílies i mantenir la cohesió dels municipis.

Quan la demanda d’habitatge supera àmpliament la capacitat d’oferta del territori, especialment si està impulsada per inversions amb una elevada capacitat adquisitiva, es poden generar desequilibris importants: augment dels preus de compravenda, dificultats d’accés per a les famílies residents, reducció de l’oferta disponible i desplaçament progressiu de la població local.

Davant aquesta situació l’informe analitza diverses mesures pioneres on es limita la compravenda d’habitatge als no residents. I en aquest sentit expliquen el cas de Canadà on s’ha prohibit la compra d’habitatge a tot aquell que no sigui canadenc i a qualsevol empresa estrangera. La mesura, que va començar a aplicar-se al 2022, ha estat prorrogada per dos anys més, i estarà vigent fins al gener del 2027.

A territori de la UE, en canvi, la lliure circulació de persones i capitals fa molt difícil una prohibició expressa a la compra per part de ciutadans d’altres països membres. De fet, legislacions similars s’han tirat endavant a Grècia, Flandes, Salzburg o el Tirol, i finalment han estat derogades pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Als Països Baixos han buscat una altra fórmula. Han optat per prohibir a Amsterdam, a Utrecht, però també als barris més tensionats d’una vintena de localitats, el lloguer de habitatges adquirides almenys 4 anys enrere, sempre que s’hagin adquirit per sota d’un determinat preu. Un llindar que en el cas d’Amsterdam és de 512.000 euros.

Cal trobar un equilibri entre la inversió i la funció social de l’habitatge.

      El debat sobre la possibilitat de limitar la compra d’habitatges a persones no residents no s’hauria de plantejar com un rebuig a la inversió estrangera ni a la mobilitat internacional. La qüestió fonamental és determinar quines mesures poden contribuir a protegir l’accés a l’habitatge habitual i evitar que determinats territoris perdin la seva capacitat de mantenir una població resident estable.

      Qualsevol regulació d’aquest tipus hauria d’estar jurídicament fonamentada, ser proporcional, respectar el marc normatiu europeu i tenir en compte les particularitats de cada municipi.

      Quines mesures es poden plantejar?

      • Protegir l’habitatge habitual: estudiar mecanismes que prioritzin l’accés a l’habitatge de les persones que resideixen i desenvolupen la seva activitat laboral al territori.
      • Diferenciar la inversió residencial de l’especulativa: analitzar l’impacte de les adquisicions destinades a l’ús habitual, al lloguer residencial o a operacions purament inversores.
      • Reforçar l’habitatge protegit: incrementar el parc públic i assequible per donar resposta a les necessitats de joves, famílies i col·lectius amb dificultats econòmiques.
      • Millorar la planificació territorial: identificar els municipis amb més pressió immobiliària i adaptar les polítiques d’habitatge a les seves necessitats.
      • Afavorir la transparència del mercat: disposar de dades fiables sobre les compravendes, la residència efectiva dels compradors, els usos dels immobles i l’evolució dels preus.

      GARANTIR EL DRET A L’HABITATGE SENSE COMPROMETRE L’EQUILIBRI ECONÒMIC I TERRITORIAL.

      Les polítiques d’habitatge han de respondre a les necessitats reals de la societat. No es tracta d’impedir la inversió ni de crear barreres injustificades, sinó de trobar instruments que permetin compatibilitzar l’activitat econòmica amb el dret de les persones a disposar d’una llar digna, assequible i estable.

      Perquè un territori sostenible no es construeix únicament amb inversions i activitat econòmica, sinó també garantint que les persones que hi viuen puguin continuar formant-hi part del seu futur.