No n’hi ha prou amb garantir l’accés inicial a un habitatge: també cal assegurar que les persones puguin mantenir-lo al llarg del temps, adaptar-lo a les seves necessitats i envellir-hi amb tranquil·litat.
La gent gran ha de poder envellir amb dignitat, tranquil·litat i seguretat a casa seva. Tanmateix, l’envelliment planteja nous reptes socials i econòmics que fan necessari repensar les polítiques d’habitatge, perquè disposar d’una llar estable no és només una qüestió econòmica: és una condició essencial per preservar l’autonomia personal, el benestar i la qualitat de vida.
Envellir amb dignitat també vol dir tenir la seguretat de poder continuar vivint a casa.
L’habitatge és molt més que un espai físic: és l’entorn on construïm la nostra vida, mantenim els nostres vincles personals i familiars i trobem la seguretat necessària per afrontar el futur. Per a la gent gran, conservar una llar estable esdevé especialment important, perquè la tranquil·litat de saber on viure condiciona directament el seu benestar, la seva autonomia i la seva dignitat.
1. El repte: envellir amb seguretat i tranquil·litat
Amb l’edat, les necessitats de les persones evolucionen, mentre que els ingressos, la salut i la capacitat per afrontar determinades despeses poden disminuir o veure’s limitats. Les pensions sovint han de cobrir les despeses quotidianes, l’alimentació, els subministraments, els medicaments i el manteniment de la llar. Quan el cost de l’habitatge absorbeix una part important d’aquests ingressos, la possibilitat de viure amb tranquil·litat es redueix.
Aquesta situació afecta especialment les persones grans que viuen soles, les que disposen de pensions baixes, les que viuen de lloguer o les que resideixen en habitatges antics que necessiten reformes i millores d’accessibilitat.
Per això, el repte no consisteix únicament a evitar que les persones perdin casa seva, sinó també a garantir que puguin continuar-hi vivint en condicions adequades, sense que el cost de l’habitatge comprometi la seva alimentació, la seva salut o la seva qualitat de vida.
2. Les dificultats: quan la llar deixa de ser una garantia de seguretat
Les dificultats d’accés i permanència a l’habitatge poden adoptar formes diferents.
- Inseguretat econòmica: les pensions limitades poden dificultar el pagament del lloguer, dels subministraments i de les despeses de manteniment.
- Incertesa residencial: les persones grans que viuen de lloguer poden patir davant d’un increment de la renda, la finalització del contracte o la dificultat de trobar una alternativa assequible.
- Habitatges inadequats: escales sense ascensor, banys poc accessibles, barreres arquitectòniques o edificis deteriorats poden dificultar la vida quotidiana i posar en risc l’autonomia.
- Dificultat per assumir reformes: disposar d’un habitatge en propietat no sempre significa tenir els recursos necessaris per adaptar-lo a les noves necessitats.
- Soledat i manca de suport: viure sol o tenir una xarxa familiar reduïda pot agreujar les dificultats per afrontar problemes domèstics, despeses imprevistes o situacions de dependència.
Aquestes circumstàncies demostren que la propietat, el lloguer o la percepció d’una pensió no garanteixen, per si sols, una vellesa segura. Cal considerar les condicions reals de vida de cada persona i oferir respostes adaptades a les seves necessitats.
3. Les alternatives: construir solucions que ofereixin seguretat
Garantir un futur residencial digne per a la gent gran exigeix diversificar les alternatives i facilitar que cadascú pugui escollir la solució que millor s’adapti a les seves circumstàncies.
- Habitatge assequible i protegit. Cal ampliar les opcions d’habitatge amb lloguers proporcionats als ingressos de les persones grans, prioritzant les situacions de vulnerabilitat econòmica i residencial.
- Rehabilitació i adaptació de la llar. Les ajudes per instal·lar ascensors, eliminar barreres arquitectòniques, adaptar banys i millorar l’eficiència energètica poden permetre que moltes persones continuïn vivint a casa seva amb més seguretat i autonomia.
- Alternatives residencials adaptades. Els habitatges amb serveis compartits, els models de convivència entre persones grans i els projectes intergeneracionals poden oferir solucions que combinin independència, suport quotidià i relacions comunitàries.
- Acompanyament i protecció social. Cal facilitar informació, assessorament i orientació perquè les persones grans coneguin els seus drets, accedeixin als ajuts disponibles i puguin prevenir situacions de pèrdua de l’habitatge o exclusió residencial.
- Habitatges que afavoreixin la convivència. La planificació de nous edificis i barris ha d’incorporar espais accessibles, zones comunes i serveis de proximitat que facilitin les relacions socials, redueixin l’aïllament i afavoreixin una vida activa.
- Planificació residencial a llarg termini. Les polítiques públiques han d’anticipar les necessitats derivades de l’envelliment, promovent solucions estables que permetin a les persones decidir on i com volen viure, sense haver d’esperar que aparegui una situació d’emergència.
4. El compromís de la Fundació Claperós
Des de la Fundació Claperós defensem que el dret a l’habitatge ha d’acompanyar les persones durant totes les etapes de la vida. La gent gran no pot afrontar l’envelliment amb la incertesa de no saber si podrà continuar vivint a casa seva o si disposarà dels recursos necessaris per mantenir una llar digna.
Per això, considerem imprescindible impulsar polítiques d’habitatge que reconeguin les necessitats específiques de les persones grans, reforcin l’oferta d’habitatge assequible, promoguin la rehabilitació i l’accessibilitat i facilitin alternatives residencials que combinin autonomia, seguretat i convivència.
Cal avançar cap a un model en què les persones puguin envellir al seu entorn, mantenir els seus vincles i prendre decisions sobre el seu futur amb llibertat i tranquil·litat.
Garantir una llar estable a la gent gran és protegir la seva dignitat, reconèixer la seva trajectòria vital i construir una societat més justa, cohesionada i compromesa amb totes les generacions.
L’habitatge no ha de ser una font d’incertesa en la vellesa, sinó una garantia de seguretat i benestar.
LA GENT GRAN TÉ DRET A ENVELLIR AMB SEGURETAT A CASA SEVA.
Una societat responsable no pot permetre que les persones que han contribuït a construir-la visquin la vellesa amb la incertesa de perdre la seva llar. Garantir habitatges accessibles, assequibles i adaptats és una responsabilitat social i pública que contribueix a preservar l’autonomia, la dignitat i el benestar de les persones grans.
«Envellir amb dignitat comença per tenir una llar segura»
HABITATGE I SOLEDAT
Construir llars, crear comunitat i reforçar els vincles humans
La soledat no és únicament una qüestió individual, sinó també un repte social que requereix respostes col·lectives, comunitàries i institucionals.
L’habitatge té un paper fonamental en aquesta realitat. No es tracta només de disposar d’un sostre, sinó de tenir un entorn que faciliti les relacions humanes, la convivència i el sentiment de pertinença a una comunitat.
La manera com dissenyem els edificis, organitzem els barris i planifiquem les polítiques d’habitatge pot contribuir a prevenir l’aïllament social o, per contra, afavorir-lo. Els edificis sense espais de trobada, els barris amb pocs serveis de proximitat i els entorns que dificulten la mobilitat poden limitar les oportunitats de relació, especialment per a la gent gran, les persones que viuen soles i aquelles que disposen d’una xarxa de suport reduïda.
Les polítiques d’habitatge han d’anar més enllà de garantir l’accés a una llar: han de contribuir a crear entorns que afavoreixin la convivència, la inclusió i el benestar de les persones.
Cal promoure edificis socialitzadors, amb espais comuns accessibles, jardins comunitaris i zones de trobada que facilitin les relacions entre veïns. També és necessari impulsar projectes intergeneracionals, serveis de proximitat i iniciatives comunitàries que reforcin la cooperació i l’ajuda mútua.
Aquest plantejament exigeix la implicació de les administracions públiques, els professionals de l’habitatge, les entitats socials i la ciutadania. La planificació urbana, la construcció d’habitatge protegit i la rehabilitació dels edificis han d’incorporar criteris de convivència i cohesió social, sense oblidar la privacitat, l’autonomia i la llibertat de cada persona.
Des de la Fundació Claperós defensem un model d’habitatge que situï les persones al centre de les decisions. Un model que entengui la llar com un espai de seguretat i intimitat, però també com una porta oberta a la comunitat i a les relacions humanes.
Combatre la soledat també significa repensar com construïm, com convivim i com organitzem els nostres barris.
Perquè una societat més inclusiva no es construeix únicament amb més habitatges, sinó també amb llars dignes, edificis que afavoreixin la convivència i comunitats capaces d’acompanyar les persones al llarg de totes les etapes de la vida.
FUNDACIÓ CLAPERÓS:
- HABITATGES QUE UNEIXEN PERSONES I CONSTRUEIXEN COMUNITAT.
