L’accés a un habitatge no depèn únicament dels ingressos econòmics d’una persona o d’una família. També cal tenir en compte les càrregues familiars, les responsabilitats de cura i les circumstàncies personals que condicionen la seva capacitat econòmica i les seves possibilitats reals d’accedir a un habitatge.
Les famílies amb infants, les famílies monoparentals, les persones que tenen cura de familiars dependents, les llars amb persones grans o amb discapacitat i les unitats familiars amb un únic sustentador econòmic afronten despeses i responsabilitats que redueixen considerablement els recursos disponibles per assumir un lloguer o una hipoteca.
Aquesta realitat sovint no queda prou reflectida en els criteris habituals d’adjudicació d’habitatge protegit, que poden donar un pes excessiu als ingressos totals sense valorar adequadament les despeses obligatòries i les necessitats específiques de cada llar.
La Fundació Claperós defensa que les polítiques d’habitatge protegit han de tenir en compte la diversitat de les estructures familiars i les diferents responsabilitats econòmiques i socials que assumeixen les persones.
No podem aplicar els mateixos criteris a realitats familiars diferents sense córrer el risc de generar noves desigualtats. Una política d’habitatge justa ha de valorar no solament quant ingressa una família, sinó també quantes persones depenen d’aquests ingressos i quines obligacions ha d’afrontar cada dia.
Per això, proposem que les càrregues familiars siguin un element reconegut en els sistemes de valoració i adjudicació de l’habitatge protegit, amb mecanismes transparents, objectius i adaptats a cada situació.
1. Reconèixer la realitat econòmica de cada família
No totes les famílies amb els mateixos ingressos tenen la mateixa capacitat per accedir a un habitatge. Les despeses derivades de l’alimentació, l’educació dels infants, la conciliació laboral i familiar, l’atenció a persones dependents, la salut o el transport poden representar una part molt important del pressupost familiar.
Per aquest motiu, cal avançar cap a un model de valoració que no es limiti a calcular els ingressos, sinó que també consideri la renda familiar disponible després de cobrir les necessitats essencials.
La capacitat real de pagar un habitatge s’ha de valorar després de tenir en compte les responsabilitats familiars i les despeses indispensables.
2. Situacions familiars que necessiten una atenció específica
- Famílies monoparentals: especialment quan una sola persona assumeix els ingressos, la criança i totes les responsabilitats de la llar.
- Famílies amb infants: amb despeses continuades d’alimentació, educació, vestimenta, salut i activitats de desenvolupament.
- Famílies nombroses: amb necessitats d’espai i despeses domèstiques superiors.
- Persones cuidadores: que assumeixen l’atenció de familiars grans, dependents o amb discapacitat.
- Famílies amb persones amb discapacitat: que poden necessitar adaptacions de l’habitatge i recursos addicionals per a l’atenció quotidiana.
Persones grans amb responsabilitats familiars: que poden tenir ingressos limitats i necessitats específiques d’estabilitat residencial
3. Adaptar els criteris d’accés a l’habitatge protegit
Des de la Fundació Claperós considerem necessari impulsar criteris d’adjudicació més equitatius, que incorporin les càrregues familiars com un factor determinant en la valoració de les necessitats residencials.
Proposem avançar en cinc línies:
- Valoració dels ingressos nets disponibles: considerar els recursos reals de la família després de les despeses essencials.
- Reconeixement de les càrregues familiars: incorporar el nombre de persones dependents econòmicament i les responsabilitats de cura.
- Criteris específics per a famílies monoparentals: reconèixer la vulnerabilitat econòmica de les llars amb un únic sustentador.
- Adequació de l’habitatge a les necessitats familiars: tenir en compte el nombre de membres, l’accessibilitat i les condicions de convivència.
- Rendes de lloguer proporcionades: establir imports assumibles en funció de la capacitat econòmica efectiva de cada unitat familiar.
L’objectiu és garantir que cap família quedi exclosa de l’accés a un habitatge digne per haver d’assumir responsabilitats familiars que les polítiques públiques no han valorat adequadament.
